Associació de Veïns la Serreta Bosc d’en Saladrigues

Agost 31, 2009

El cavall de fusta de les nenes del bell somriure

Filed under: Cultura — laserreta @ 6:10 pm

S’amuntegaren al meu voltant, plenes de somriures i àvides de saber més, en un dia que ja era a vessar de cansament i una mica de son.
La seva patent joventut, tendra i insolent, em feia sentir més viu i  posseït  de tot aquell ramell de tendresa preguntaire que m’envoltava.
És veritat el que explicares l’any passat del cavall de fusta? Va preguntar la  la més picardiosa.
És veritat que plorava? Va demanar la del costat, amb els ulls oberts a la lluna i una innocència esfereïdora.
Era sol al seu davant i em sentia aclaparat pel privilegi que el meu Déu em brindava per contar, un cop més, el relat del Cavall de fusta.

Quin plaer sentia sabent que unes paraules dites ara fa un any, havien recalat en els seus cervellets. I la gent gran, on quedaren les seves preguntes, on quedaren les seves reflexions? Tal vegada la tendresa ja no ho és. Tal vegada la tendresa no fa diners.
La més alta, la que semblava més gran, la del somriure que pretenia significar-se com la madura del grupet, somreia mig burleta, fent-me notar que a ella, aquestes històries no la convencien i que, la seva ja dilatada experiència en aquest món, no li permetia creure en “històries de la vora del foc” i menys encara en cavalls de fusta que, a sobre, plorava vessant llàgrimes d’uns ulls que, si més no, estaven mal dibuixats.
L’eixerideta preguntava insistentment, fent entendre a la resta que ella sabia perfectament la història del nostre cavall i que compartia amb mi el secret de la veritat, que només rau en el cor de les  nenes que tenen al seu costat un àngel de la guarda tan silenciós com real.
No te’n riguis!  Li vaig dir a la que es feia la bruixeta incrèdula.
Em vaig afanyar a contar de nou el meu relat, la meva vivència, el meu somni infantil d’una nit d’hivern freda i humida.
Jo també havia estat nen i, en aquests moments, em sentia l’home més poderós de la terra, tenia uns àngels en forma de nenes escoltant-me i ajudant-me a donar-li vida al meu cavall de fusta. Elles eren les vertaderes artífexs de la història, elles feren néixer Bucèfal, el cavall de Alexandre Magne, que un cop més havia saltat sobre el públic del circ cavalcat per un infant que l’enlairà fins al cim dels cels, allunyant-lo d’una mort segura. Ningú era capaç de qualcar aquell animal i el volien sacrificar i un nen, només podia ser un nen, un cop més va salvar el bell corser.
El mateix cavall fosc atzabeja que salvà al seu amo, aquell reu condemnat a mort per Pancho Villa que, com a darrera voluntat, va demanar morir sobre el seu corser negre i que, a la seva veu de comandament, va envestir l’escamot d’afusellament salvant la seva vida.
El cavall que va morir a la plaça abandonat pel seu amo, venut als gitanos pel seu millor amic, un pobre borratxo traïdor i enamorat, amarat de rancúnia i de despit. Cavall vell abandonat a la sort d’un brau negre, va resignar la seva vellesa i el seu noble perdó a qui tan vilment li oferí una mà traïdora. Mort a l’arena d’una plaça cridanera i incapaç de comprendre que un home ple d’alcohol, pogués plorar per sempre la mort de qui deia que era el seu fidel company.
Bucèfal era en el meu esperit, galopant un cop més per a portar-me a un relat que romangués en el cor d’aquelles nenes.
Feia un any que l’havia contat davant d’un públic adult que semblava seguir-me atent, però no, ells han continuat amb les seves vides d’adult i les seves cabòries per ésser més grans que lo que la raó assoleix.
El missatge era un dard d’amor per a tots ells, un missatge de reflexió per a adults.
Mai ningú no m’ha comentat res, ningú m’ha preguntat pel cavall i mai m’han fet esment al missatge que el petit corser de fusta els volia transmetre. Tot quedà en un poema més o menys mal plorat.
Però un any després, la providència em va premiar i feu que unes nenes plenes de vida em preguntessin per Bucèfal, el cavall de fusta d’Alexandre Magne.
Ell, des de la tarima em mirava i somreia complagut. Amb aquella ganyota mel·líflua em mostrava el camí, camí que jo no havia comprès fins a aquell moment. La veritat és en elles i, mentre els adults ens matem ofegant-nos en la nostra saviesa, són elles les mestresses del món amb un sol somriure. El nostre cavall de fusta, el “Cavall de la Serreta de les nenes del bell somriure”. 
Em podran robar la meva història, em podran robar la vida, mai però, em podran robar el plaer del seu somriure, dels seus ulls inquiridors, de la seva dolça incredulitat.
Just en començar, seriós i conscient de la meva responsabilitat, mirant-les amb ganes de transmetre el missatge que volia que guardessin per sempre en el seu cor, vaig copsar que la més alta havia abandonat el somriure burleta i s’havia retut al relat. El seu maxil·lar inferior va caure com una fulla a la tardor, deixant veure a la seva boca una expressió d’embadaliment i comprensió.
Els ulls de les altres eren un clam, estels oberts dins la nit, plens de llum.
Passejava les meves gosses, era molt tard i prop d’un contenidor d’escombreries vaig sentir un plor. No me’n vaig adonar que venia de sota d’unes restes de poda d’avet que reposaven, llençades, en un dels costats.
La meva gossa Floqui, la blanca, rastrejava amb insistència sota les restes ja immòbils i moribundes de l’avet.
Aquesta escena es va repetir diversos dies, fins a dues setmanes.
Plogué i va fer fred, la humitat calava els ossos aquella nit. Na Floqui es va enredar a cercar diligentment sota les restes ja més seques de l’avet. Els plors es feien sentir amb més sonoritat dolorosa, però no els podia reconèixer. No era un nen, impossible, no era res que jo pogués imaginar.
Finalment i després de cridar diversos cops a la gosseta, em vaig decidir a mirar què hi havia sota tot aquell caramull de restes de poda.
Sentia una certa inquietud però mai vaig pensar que es tractés de res estrany o perillós.
Quan ja havia aixecat un munt de branques, els plors es deixaven sentir millor. Finalment, després de la darrera branca, vaig poder veure la forma d’un cavall de fusta que m’estava mirant tremolós i espantat.
Estava plorant. No em podia creure el que veien els meus ulls. Jo era un adult, jo no creia en cavalls de fusta, ni molt més que ploressin.
Em vaig mirar a mi mateix i al meu voltant. Passats uns instants el vaig treure i vaig observar amb deteniment els seus ulls dibuixats en la fusta. Eren humits, plens de llàgrimes.
Quina broma era aquesta? Un cavall que plorava?
Em vaig ficar dins del meu cor i vaig cercar en el meu racó oblidat d’infant adormit, degradat i apartat pels anys i pel seny inexistent dels adults.
Finalment, revestit d’indumentària de nen entristit, amb la major humilitat i vençut front a una evidència tan gran, vaig gosar a preguntar-li:
Per què plores?
Què feia jo, allà, parlant a un cavall de fusta?
Què pensarien els meus veïns si em sentissin?
Decididament vaig acabar de vestir-me d’infant i em vaig disposar a escoltar.
Esperava una resposta muda, o cap. La meva indumentària innocent potser ja no ho era i no ho fos suficient per a escoltar la seva explicació, quan, de sobte…
Un plany, una paraula.
Sí, el cavall m’estava parlant i jo havia tornat al meu balcó on jugava a ser l’amo del món.
Els nens m’han abandonat. Els he perdut.
No em podria creure el que estava sentin, la meva indumentària infantil no era suficient per al meu enteniment atordit.
Vaig haver de viatjar en el temps i recalar en ell per comprendre que sí, que era cert, que era un cavall de fusta i m’estava parlant.
No em venia res al cap, estava com perdut, no vaig saber què dir i les paraules sortien confuses de la meva boca i se’m travava la llengua.
Finalment, ja nuu i en bolquers, el meu cor es va sincerar i va mirar de calmar-lo, de fer que es sentís bé. No vaig saber què dir-li més perquè no patís, perquè deixés de plorar, que jo el me’n duria i que potser un altre nen l’adoptaria.
No, si us plau, recordan l’avi d’en Bambi!
No pateixis per ells, Bambi, són el cadell de l’home.
Què devia voler dir amb això?
Explica-m’ho, vaig continuar ben sorprès.
Jo era formós i vaig ser creat per donar amor a qualsevol infant.
Presidia un mostrador d’una botiga de luxe del centre de la ciutat.
Em van comprar per reis, amb destinació a una casa de molt de luxe.
Em traslladaren en un cotxe que feia olor a nou, era un carro amb cavalls amagats, ple d’estels i de lluentons.
Vaig pensar que la meva sort era fer feliç als nens per a sempre.
Què hi estava d’equivocat! Aviat me’n vaig adonar que en la vida d’un nen ric, hi ha de tot i no hi ha de res, un adult, un buit. Hores de silenci, capricis increïbles, paraules sense sentit, amor a mig camí.
No hi ha gana ni somnis. No hi ha prats amb animals per admirar. Tot són joguines creades per matar el cor d’un infant. Joguines plenes de maldat amb les que es pot aprendre de tot menys a estimar.
Així, em vaig quedar en un recó, tenia tant per explicar a aquell nen.
Dies i dies sense cap mirada i el nen i els seus amics només em tocaven per cavalcar-me fent befa i per trencar-me, mentre jo m’esforçava en no esgavellar-me de pena.
Brut de pols i de penes, me regalaren a un altre nen. Aquest sí que em va qualcar i va jugar amb mi, fins que em va gastar. I quan el pare, un altre adult, va considerar que jo ja no era útil, em llençaren al costat de les escombraries.
No foren capaços de sentir les meves paraules, els meus relats en boca de la seva gent gran. Allà, al costat de les escombraries, vaig esperar un miracle, però aquest món és com és. La gent passava i me mirava. Cap gest. Finalment va arribar un jardiner i m’enterrà en sang de poda. En certa manera vaig dur sort, vaig quedar amagat i en les nits fredes aquelles branques m’aixoplugaven.
Quan em vaig adonar que la soledat i el temps m’anaven enterrant i que la meva vida serena de relats moria, em vaig omplir de pena i plorava a les nits fins que tu m’has trobat.
Estava com embriagat. Em trobava escoltant  un cavall de fusta abillat amb draps d’infantesa.
Com haguéssim jugat si t’hagués conegut quan era infant.
Què feliços haguéssim estat plegats.
Saps? Jo jugava als cotxes amb una caixa de cartró i un cordill i tenia un cavall blanc preciós que qualcava tot sovint, el meu coixí.
T’imagines si t’hagués conegut abans? Els meus pares no t’haguessin pogut comprar.
La meva vida era plena de fantasies i contes, de jocs i de gargots.
Jocs a les parets i riures als carrers.
També hi hagué  un nen ric a la meva infantesa, li vaig dir al cavall que em mirava expectant.
Sempre me deixava quan tenia un altre nen ric per jugar. Així va créixer i segueix el seu camí, equivocat o no.
El cavall em va mirar i em digué:
Que faràs amb mi? M’enterraràs en foc?
No, amic meu, Tu m’has fet renéixer. No et cremaré, no et trencaré i et tornaré a deixar sol altra vegada. Et portaré amb mi, a casa meva, t’arreglaré i et mostraré com un amic. No has de patir més, ningú et farà cap mal.
Les seves llàgrimes s’aturaren i un petit somriure d’esperança es va dibuixar en el seu rostre.
Tinc uns amics que t’agradaran. Et portaré a sopars i a concerts i tu presidiràs tot allò que el nostre cor vulgui veure.
M’explicaràs històries de cavalls i m’ajudaràs a que els meus conciutadans es puguin arribar a entendre i que només hi hagi un idioma vàlid entre tots, el de l’amor.
Per cert, com et dius?
Sóc Bucèfal, el cavall d’Alexandre Magne, sempre ressucito en el cor dels homes per a volar sobre ells. Però anomena’m “El Cavall de la Serreta”
Llavors ho vaig entendre tot. No era atzar, no havia aparegut per casualitat. La providència, el meu Deu i el destí el m’havien posat en el meu camí per a poder explicar a aquelles nenes la història més bella que un adult pugui explicar a un infant. Me’n vaig adonar que qualsevol relat és bo i meravellós a les orelles de la innocència, si qui l’explica és una persona gran i ho fa encara que comporti perdre aquest temps que sembla que no tinguem, aquest temps que ens vincula per sempre als seus cors.
De camí cap a casa em va començar a contar històries que encara avui m’està explicant, contes meravellosos.
El corser negre, la història interminable, Àrtax, el meu amic el cavall, Fosc Atzabeja, Bamby, la dama i el rodamón, Marcelí Pa i Vi i moltes més que em feren sentir aquests calfreds en els ossos.
Entre els contes, n’hi havia un d’unes nenes plenes de curiositat al voltant seu, mirant els seus ulls dibuixats i cercant unes llàgrimes que mai deixaran de brollar mentre existeixi innocència en el seu somriure i bondat en els seus adults.

Joaquim Castelló
La Serreta
Traducció: Mercé Garau i Blanes

Epíleg:
No permetem que els infants es quedin sense Bucèfal.

Versió original en castellà

El caballo de madera de las niñas de la bella sonrisa
Your browser may not support display of this image.
Ellas se agolparon alrededor de mí, llenas de sonrisas y ávidas de saber algo más, en un día que ya reunía cansancio y algo de sueño.
Su patente juventud, tierna e insolente me hacia sentir más vivo y habido de todo aquel ramillete de ternura preguntona que giraba entorno de mí.
Es verdad lo que contaste el año pasado del caballo de madera? Preguntó la más avispada.
Es verdad que lloraba? Pregunto la contigua con sus ojos abiertos a la luna y una inocencia que estremecía.
Estaba yo solo delante de ellas y me sentía abrumado por el privilegio que mi Dios me brindaba para contar una vez más el relato del Caball de fusta.
Que placer sentía de saber que una palabras dichas hacía un año, habían recalado en sus cabecitas. Y los mayores, dónde quedaron sus preguntas, dónde quedaron sus reflexiones. Acaso la ternura ya no es tal. Acaso la ternura no vende.
La más alta, la que parecía mayor, la que su sonrisa denotaba querer significarse como la madura del grupito, sonreía casi burlonamente, haciéndome notar que a ella estas historias no la convencían y que su ya dilatada experiencia en este mundo no le permitía creer en “histories de la bora del foc” y menos en caballos de madera, que a la postre lloraban vertiendo lagrimas de unos ojos que si cabe estaban mal dibujados.
La avispadilla, preguntaba insistentemente haciendo entender al resto que ella sabía perfectamente la historia de nuestro caballo y que compartía conmigo el secreto de la verdad que solo reside en el corazón de las niñas que tienen a su lado un ángel de la guarda tan silencioso como real.
¡No te rías! Le dije a la que se hacía la incrédula brujita.
Me apreste a contar de nuevo mi relato, mi vivencia, mi sueño infantil de una noche de invierno fría y húmeda.
Yo también había sido niño y en esos momentos me sentía el hombre más poderoso de la tierra, tenía unos ángeles en forma de niñas escuchándome y ayudándome a darle vida a mi caballo de madera. Ellas eran las verdaderas artífices de la historia, ellas hicieron nacer a Bucéfalo, el caballo de Alejandro Magno que una vez más había saltado sobre el público del circo montado por un niño que le llevo en volandas a lo más alto de los cielos, alejándole de una muerte segura. Nadie era capaz de montar aquel animal y lo querían sacrificar y un niño, solo podía ser un niño, una vez más salvó al bello corcel.
El mismo caballo prieto azabache que salvo a su dueño, el reo que condenado al paredón por Pancho Villa y que por última voluntad pidió morir a lomos de su negro corcel y que a la voz de su mando arremetió contra el pelotón de fusilamiento salvando su vida.
El caballo que murió en el ruedo abandonado por su amo, vendido a los gitanos por su mejor amigo, un pobre borracho traidor y enamorado empapado de rencor y de despecho. Caballo viejo abandonado a la suerte de un toro negro, resignó su vejez y su noble perdón a quién tan vilmente le tendió una mano traidora. Muerto en la arena de una plaza gritona e incapaz de entender que un hombre lleno de alcohol, pudiera llorar por siempre la muerte de quien decía ser su compañero fiel.
Bucéfalo estaba en mi espíritu, galopando una vez más para llevarme a un relato que quedara en el corazón de aquellas niñas.
Hacia un año que lo había contado ante un público adulto que parecía prestarme atención, pero no, ellos han seguido con sus vidas de adulto y sus tribulaciones por ser más mayores de lo que la razón alcanza.
El mensaje era un dardo de amor para todos ellos, un mensaje de reflexión para adultos.
Nadie me ha comentado nunca nada, nadie me ha preguntado por el caballo, ni nunca me han hecho alusión al mensaje que él pequeño corcel de madera quería transmitirles. Todo quedó en una poesía más o menos mal llorada.
Pero un año más tarde, la providencia me premió e hizo que unas niñas llenas de vida, me preguntaran por Bucéfalo, el caballo de madera de Alejandro Magno.
Él, desde la tarima me miraba y sonreía complacido. Aquella mueca dulzona me indicaba el camino, camino que yo no había entendido hasta aquel momento. La verdad reside en ellas y mientras los adultos nos matamos ahogándonos en nuestra sabiduría, ellas son las dueñas del mundo con una sola sonrisa.
Nuestro caballo de madera, “El Caball de la Serreta de les nenes del bell somriure”.
Me podrán robar mi historia, me podrán robar la vida, jamás, me podrán robar el placer de su sonrisa, de sus ojos preguntones, de su dulce incredulidad.
A poco de empezar serio y consciente de mi responsabilidad, mirándolas con ganas de transmitir el mensaje que quería que guardaran para siempre en su corazón, caí en el hecho de que la más alta había dejado de sonreír burlonamente y se había vencido al relato. Su maxilar inferior cayó como una hoja en otoño dejando ver una expresión en su boca de embelesamiento y comprensión.
Los ojos de las demás eran un clamor, estrellas abiertas en la noche llenas de luz.
Paseaba mis perras, era muy tarde y cerca de un container de basura sentía un sollozo. No acerté a pensar que viniera de debajo de unos restos de poda de abeto que estaban tirado en uno de los lados.
Mi perra Floqui, la blanca, husmeaba insistentemente debajo de los restos ya inmóviles y moribundos del abeto.
Esta escena se repitió por varios días, hasta dos semanas.
Llovió e hizo frío, la humedad calaba los huesos aquella noche. Floqui, se enredo a buscar afanosamente bajo los restos ya más secos del abeto.
Los lloros se hacían sentir con más sonoridad dolorosa pero no parecían llantos conocidos. No era un niño, imposible, no era nada que yo pudiera imaginar.
Finalmente y tras llamar varias veces a la perrita, me decidí a mirar que era lo que había bajo todo aquel montón de restos de poda.
Tenía una cierta inquietud en mi mismo pero nunca pensé en que fuera nada extraño ni peligros.
Cuando ya había levantado un montón de ramas, los sollozos se hacían más notorios, finalmente tras la última rama, pude ver la forma de un caballo de madera que me estaba mirando tembloroso y asustado.
Estaba llorando. No podía dar crédito a lo que mis ojos estaban viendo.
Yo era un adulto, yo no creía en caballos de madera, ni mucho menos que llorasen.
Me mire a mí mismo y mire a mí alrededor. Tras unos instantes lo saqué y observé detenidamente sus ojos dibujados en la madera, estaban húmedos, llenos de lágrimas.
Qué broma era ésta? Un caballo que lloraba?
Me metí en mi corazón y busqué mi rincón olvidado de infante adormecido, envilecido y apartado por los años y la cordura inexistente de los adultos.
Finalmente y vestido con atavíos de niño entristecido con la mayor humildad y vencido ante una evidencia tan patente, me atreví a preguntarle.
Por qué lloras?
Qué hacía yo allí hablándole a un caballo de madera?
Qué pensarían mis vecinos si me oyeran?
Decididamente acabé de vestirme de niño y me apresté a escuchar.
Esperé una respuesta muda, o ninguna. Mis vestiduras inocentes quizás ya no lo eran y no fueran suficiente para oír su explicación, cuando de pronto…
Un lamento, una palabra.
Si, el caballo me estaba hablando y yo había regresado a mi balcón donde jugaba a ser el dueño del mundo.
Los niños me han abandonado. Los he perdido.
No daba crédito a lo que estaba oyendo, mis vestiduras infantiles no eran suficiente vestimenta para mi entendimiento aturdido.
Tuve que viajar en el tiempo y recalar en él para comprender que si, que era cierto, que era un caballo de madera y me estaba hablando.
No se me ocurrió nada, estaba como perdido, no supe que decir y las palabras salían confusas de mi boca, balbuceaba torpemente.
Finalmente, ya desnudo y en pañales, mi corazón se sincero y traté de calmarle, hacerle sentir bien, no supe más que decirle que no se preocupase, que no llorara más, que yo me lo llevaría y que quizás otro niño lo adoptaría.
No, por favor, recuerda el abuelo de Bambi!
No sufras por ellos Bambi, son el cachorro del hombre.
Qué quería decir con esto?
Cuéntame, continué sorprendido.
Yo era hermoso y estaba creado para dar amor a cualquier niño.
Presidía un escaparate de una tienda lujosa del centro de la ciudad.
Me compraron para reyes, con destino a una casa de mucho lujo.
El coche en que me trasladaron olía a nuevo, era un carro con caballos escondidos, lleno de estrellas y de brillos.
Pensé que mi suerte era hacer feliz por siempre a los niños.
Que equivocado estaba. Pronto me di cuenta que en la vida de un niño rico, hay de todo y ni no hay de nada, un adulto, un vacío. Horas de silencio, caprichos increíbles, palabras sin sentido, amor a medio camino.
No hay hambre ni sueños. No hay prados con animales que admirar. Todo son juguetes creados para matar el corazón de un niño. Juguetes llenos de maldad donde solo se puede aprender a todo menos amar.
Así, me quedé en un rincón, tenía tanto que contar a aquel niño.
Días y días sin ninguna mirada y solo me tocaban el niño y sus amigos para montarme burlonamente y para romperme si yo no hiciera por no quebrarme de pena.
Sucio de polvo y pesares me regalaron a otro niño. Este si me montó y jugó conmigo, hasta gastarme y cuando el padre, otro adulto considero que yo ya no era útil me tiraron al lado de la basura.
No fueron capaces de oír mis palabras, mis relatos en boca de sus mayores.
Allí, al lado de la basura, esperé un milagro, pero este mundo es lo que es.
Pasaba la gente y me miraba. Ni una mueca. Finalmente llego un jardinero y me enterró en sangre de poda. En cierto modo tuve suerte, quedé escondido y el las noches frías aquellas ramas me guarecían.
Cuando me dí cuenta que la soledad y el tiempo me iban enterrando y mi vida serena de relatos moría, me llené de pena y lloraba por las noches hasta que me has encontrado.
Estaba como embriagado. Estaba escuchando a un caballo de madera ataviado en trapos de infancia.
Cómo habríamos jugado si te hubiera conocido cuando era niño.
Qué felices hubiéramos sido juntos.
Sabes? Yo jugaba a los coches con una caja de cartón y un cordel y tenía un caballo blanco precioso que montaba muy a menudo, mi almohada.
Te imaginas si te hubiera conocido antes. Mis padres no te hubieran podido comprar.
Mi vida estaba llena de fantasías y relatos, de juegos y garabatos.
Juegos en paredes y risa por las calles.
También hubo un niño rico en mi infancia. Siempre me dejaba cuando tenía a otro niño con quién jugar. Así creció y sigue su camino, equivocado o no
El caballo me miro y me dijo:
Que vas hacer conmigo? Me vas a enterrar en fuego?
No, amigo!, Tu me has hecho renacer. No te voy a quemar, no te voy a romper, ni te voy a dejar solo otra vez. Te voy a llevar conmigo, a mi casa, te voy a arreglar y te mostraré como un amigo. No has de sufrir más, nadie te va hacer ningún daño.
Sus lágrimas cesaron y una pequeña sonrisa de esperanza se dibujo en su rostro.
Tengo unos amigos que te gustarán, te llevaré a cenas y conciertos y tu presidirás todo aquello que nuestro corazón quiera ver.
Me contarás historias de caballos y me ayudaras a que mis conciudadanos puedan llegar a entenderse y que solo haya un idioma valido entre todos, el amor.
Por cierto, cómo te llamas.
Soy Bucéfalo, el caballo de Alejandro Magno, siempre resucito en el corazón de los hombres para volar sobre ellos pero, llámame “El Caball de la Serreta”.
Entonces lo entendí todo. No era azar, no había aparecido por casualidad. La providencia, mi Dios y el destino me lo habían puesto en mi camino para contar a aquellas niñas la más bella historia que un adulto pueda contar a un niño, me di cuenta que cualquier relato es bueno y maravilloso a los oídos de la inocencia, si quien lo cuenta es un mayor y lo hace aún cuando esto signifique perder ese tiempo que parece que no tengamos, ese tiempo que nos vincula para siempre a sus corazones.
De camino a casa empezó a contarme historias que todavía hoy me está contando, cuentos maravillosos.
El corcel negro, la historia interminable, Artax, mi amigo el caballo, Prieto azabache, Bamby, la dama y el vagabundo, Marcelino Pan y Vino, y muchas más que me hicieron sentir esos escalofríos en los huesos.
Entre los cuentos, había uno de unas niñas llenas de curiosidad alrededor suyo mirando sus ojos dibujados y buscando unas lágrimas que jamás dejaran de brotar mientras exista inocencia en su sonrisa y la bondad en sus mayores.
Joaquín Castelló
La Serreta
Epílogo:
No permitamos que los niños se queden sin Bucéfalo, mientras exista un caballo existirá un niño.

Feu un comentari »

Encara no hi ha cap comentari.

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.

A %d bloguers els agrada això: